Després del fantàstic dia d’ahir ens vam aixecar amb ganes de seguir veient més poblats i sobretot de conèixer més gent, pero aquest cop seria acompanyats d’una boira espessa que cobria la vall donant-li un toc misteriors i fins i tot una mica tètric. Acabats d’esmorzar, vam acomiadar-nos de la família de la Su i vam enfilar un caminet de nou entre camps d’arrós. Aquest cop no vam visitar tants pobles, pero els paisatges que vam veure just marxant de Ta Van van ser dels millors del trekking, llàstima del temps! Com ahir, ens vam trobar molta gent i pràcticament cap turista i ens vam fixar amb unes curioses taques rodones que tenien al front molts dels locals. Li vam preguntar a la Su si era algún tipus de malaltia i ens va explicar que aquí, per curar un mal de cap, de coll o del que sigui, utilitzen una tècnica anomenada “aiac hoi” que consisteix en agafar una banya de búfal, posar-se-la a la zona afectada i amb un cotó cremant fer una mena d’afecte de buit. El resultat és una espècie de xupetón gegant que diuen que va la mar de bé. Si algú ho prova (us deixem una foto del resultat) ja ens dirà si funciona! :D

La caminata va ser llarga, vam parar a dinar en una casa del camí on la Su ens va cuinar un Pho (sopeta amb noodles, verdura i carn, un clàssic del Vietnam) i ja a la tarda vam arribar al nou poblat on faríem nit. Les vistes des de dalt de la muntanya ens van xocar de seguida. El que fins fa un any devia ser un lloc meravellós, un bonic poble a la vora d’un riu enclavat entre altes muntanyes, ara estava envolat d’obres per obrir-hi noves carreteres i construir-hi una central hidroelèctrica. Molt trist! A més, aquí quan construieixen no tenen gaires miraments i tiren muntanya avall pedres, sorra i tot el que els hi sobre arrassant tot el paisatge. Al capvespre vam aprofitar per fer un tomb al poble i quan va començar a ploure a bots i barrals un simpàtics joves ens van convidar a entrar a casa seva amb l’oferta d’un tè. Vam acceptar i va resultar que eren els mestres de l’escola i, tot i que parlàven un anglès molt bàsic, vam passar amb ells una molt bona estona. Ens van explicar que a vegades a classe només tenen 5 alumnes i que malauradament no hi poden fer res! Una pena, pero molts nens (o els seus pares…) prefereixen polular pels camps o estar a Sapa a vendre pulseres als turistes!

Vam dormir de nou a una casa d’una gent d’aquí, aquest cop una mica més encarada a rebre turistes, i l’endemà, vist com estava el paisatge, vam demanar-li a la Su, el seu marit i un amic si ens podien venir a buscar amb motos i anar a un poblats més allunyats d’unes ètnies diferents, que a peu ens quedàven molt lluny. Així ho vam fer, tres en una moto i dos a l’altra, i la veritat és que va valer molt la pena.

Havent dinat, després de fer 40 kilometres amb les motos per una carretera muntanyosa, vam acomiadar-nos de la Su a la porta del nostre hotel amb molt de carinyo i segurs que algún dia la tornarem a veure. A més, estem molt contents d’haver estat aquests 3 dies amb ella i de saber que els nostres diners no s’els embutxacarà una agència turística que acaba pagant poquíssim als locals sinó que repercutiran directament a un família necessitada. Deixem aquí el seu e-mail i el seu telèfon per si algú va a Sapa i vol tenir una fantàstica experiència realment amb gent de les ètnies locals. El nostre consell és que val molt la pena! :)

e-mail: surenitty@yahoo.com
telèfon: 01686632163 / +841686632163

PD – De nou problemes amb els accents… sorry! :)

 Per les àvies

Després d’una llarga però entretinguda nit de tren en unes lliteres duríssimes i envoltats de simpàtics vietnamites, hem arribat a Sapa. Aquest lloc és una de les estrelles del Vietnam, famós per la seva situació i perquè als poblats de les rodalies hi viu gent de diferents ètnies, tots amb els seus particulars vestits, llengua i tradicions.

Quan vam veure que els carrers i el mercat estaven plens de gent dels pobles vam decidir que seria una bona idea buscar una guia local pel nostre compte. I així ho vam fer, vam sortir al carrer i després de preguntar una mica vam trobar la Su, una diminuta noia de 18 anys nascuda en poble de l’ètnia dels H’mong, quarta de 12 germans i amb una criatura de set mesos esperant-la a casa. Ens va convèncer de seguida amb la seva simpàtica i el seu fantàstic anglès quan ens va dir que ens presentaria tota la seva gran família i que la primera nit la passaríem a casa seva. Just el que buscàvem!

L’endemà a les 8 del matí ja ens esperava per anar al mercat a comprar el menjar que necessitaríem pels pròxims 3 dies. Quan ho vam tenir tot comprat vam enfilar un caminet entre camps d’arrós que ens va anar portant de poblet en poblet. La vida aquí és impressionant i rural al 100%: la gent treballa un munt d’hores al camp amb l’ajuda de bous i aixades, les famílies són molt nombroses, hi ha nens per tot arreu i sobretot els valors de vida són molt diferents dels nostres.

Un dels moments més especials del dia va ser quan vam visitar una petita escola de primària en un poblet que no s’hi arribava per carretera. A l’acte ens vam trobar envoltats de nens cridant “Hello! Hello!” molt contents de veure’ns i flipadíssims quan es veien a la pantalla de la màquina de fotos. Després d’unes hores més de caminada vam arribar a casa la mare de la Su, envoltada de camps i poca cosa més. La seva mare, de 50 anys, acabava de tenir el dotzè fill i ens va rebre molt carinyosament. Una seva germana, per variar, també acabava de parir i ens va deixar el seu fill de només uns dies mentre xerràvem a l’era de la casa. Al cap d’una estona vam seguir el nostre camí fins a Ta Van, el poble on viu la Su amb amb la família del seu marit. De nou ens vam trobar en una casa molt humil però amb una gent super maca. Al vespre, després de sopar amb ells vam anar a dormir… A la nit ens vam despertar multitud de vegades, les parets de canya de la casa no paraven els sorolls de gallines, granotes, gossos, la campana del bou que dormia just a sota… i cap a les 3 de la matinada uns crits d’un porc agonitzant! L’endemà quan ens vam llevar vam entendre el perquè: la família estava venent el porcàs desquartitzat a la mateixa porta de casa!

Segurament aquest ha sigut un dels dies més especials de tot el viatge. Estar en llocs d’aquests et porta a reflexionar bastant sobre la vida i els valors que tenim “tant clars” en el món occidental. Sense dubte aquí hem vist pobresa, o almenys el que nosaltres entenem com a pobresa, però per altra banda hem conegut gent que no necessita gaire res més per viure en pau. Aquí ens ha passat pel cap la famosa dita de “No es més ric qui més té sinó qui menys necessita”. Demà seguim!

 Per les àvies

Avui marxem de Hanoi després de 3 dies ben diversos:

El primer el vam dedicar bàsicament a fer gestions: vam anar-nos a fer el visat de Laos a l’embaixada (40$, 2 hores), vam anar a l’estació a comprar els bitllets de tren per Sapa i després de molt buscar vam aconseguir canviar uns quants dòlars a kips de Laos. A cap banc en teníen i no va ser fins que vam anar a una petita “joieria” del carrer Pho Hang Bac que no en vam trobar.

Ahir bàsicament vam rondar pel barri antic, està ple de botiguetes i gent fent vida al carrer, molts dels quals directament baixen una taula i unes cadires i s’assenten a la vorera a fer petar la xerrada i jugar a cartes amb els amics. Tot sigui dit, el centre tampoc ens va entusiasmar i, a part, està bastant castigat pel turisme. Al vespre vam quedar amb un grupet d’occidentals que viuen aquí i ens van portar a un lloc super guapo que en castellà ho anomenàvem “calle del pollo”… el nom era encertadíssim perquè era un bareto al costat de l’altre on només podies demanar pollastre “a la brasa” que rostien allà al carrer mateix. Bastant brutot però molt autèntic i la veritat és que va ser deliciós!

I avui, el tercer dia a la capital, l’hem passat visitant algunes coses que ens faltàven: el temple de la literatura, una universitat del segle XXI que és segurament el que més ens ha agradat de la ciutat, i el complex d’en Ho Chi Minh, on es pot visitar un museu i també veure el seu cos (si no és que se l’han emportat a Rússia per manteniment :D). Per cert, aquest tiu és com un Déu aquí i les normes del mousuleu rallen l’absurditat. Per exemple no et pots posar les mans a la butxaca i si en algún moment tens algún tipus de comportament irreverent et porten en una sala on et fan firmar un paper dient que et penedeixes de tot el que has fet!

 Per les àvies

Diuen que aquest lloc desprèn una màgia especial i la veritat és que després de 2 dies navegant-hi n’hem quedat entusiasmats. La idea de sortir des de Cat Ba ha sigut del tot encertada perquè allà hem pogut contractar un tour per “nosaltres sols” per un preu molt competent i a més pràcticament no hem vist cap més barco de turistes fins que no ens hem apropat a la ciutat de Halong avui a la tornada.

El dia d’ahir va ser una autèntica passada, navegant entre les més de 3000 illes, nedant en platges desertes i el millor va ser quan amb la piragua vam entrar en una cova i de cop vam aparèixer a un llac gegant que hi havia a l’interior d’una de les illes. Impressionant! Quina tranquil·litat! Al vespre, quan es començava a pondre el sol vam viure un moment molt especial. Estàvem navegant per un dels llocs més bonics del món, totalment sols escoltant Tom Waits per l’iPod. Sense paraules! Malauradament no tot han sigut flors i violes ja que, si bé al post anterior ja dèiem que no ens fiàvem massa de la gent de Cat Ba, aquí també ens l’han fotut. Aquest matí quan ens hem llevat al vaixell hem anat a recollir 4 turistes més! Que no havia quedat clar que anàvem només nosaltres sols? Sembla ser que no… Sort que després de molt negociar ens han tornat bona part dels diners que havíem pagat i això tampoc ens ha arruïnat el dia perquè els 3 francesos i l’americana eren molt bona gent. A més… estant en un lloc com aquest tampoc et pots enfadar gaire!

Com veureu a les fotos aquests dos dies no ens ha fet un sol espaterrant però la boirina que ho cobria tot l’hi donava un toc místic molt especial.

 Per les àvies

← Previous Page — Next Page →

Informació útil dels països Selecciona'n un!