18 abril 2009 | Vietnam | 16 comentaris | « ant | seg » |
Un Vietnam molt diferent
Després d’una llarga però entretinguda nit de tren en unes lliteres duríssimes i envoltats de simpàtics vietnamites, hem arribat a Sapa. Aquest lloc és una de les estrelles del Vietnam, famós per la seva situació i perquè als poblats de les rodalies hi viu gent de diferents ètnies, tots amb els seus particulars vestits, llengua i tradicions.
Quan vam veure que els carrers i el mercat estaven plens de gent dels pobles vam decidir que seria una bona idea buscar una guia local pel nostre compte. I així ho vam fer, vam sortir al carrer i després de preguntar una mica vam trobar la Su, una diminuta noia de 18 anys nascuda en poble de l’ètnia dels H’mong, quarta de 12 germans i amb una criatura de set mesos esperant-la a casa. Ens va convèncer de seguida amb la seva simpàtica i el seu fantàstic anglès quan ens va dir que ens presentaria tota la seva gran família i que la primera nit la passaríem a casa seva. Just el que buscàvem!
L’endemà a les 8 del matí ja ens esperava per anar al mercat a comprar el menjar que necessitaríem pels pròxims 3 dies. Quan ho vam tenir tot comprat vam enfilar un caminet entre camps d’arrós que ens va anar portant de poblet en poblet. La vida aquí és impressionant i rural al 100%: la gent treballa un munt d’hores al camp amb l’ajuda de bous i aixades, les famílies són molt nombroses, hi ha nens per tot arreu i sobretot els valors de vida són molt diferents dels nostres.
Un dels moments més especials del dia va ser quan vam visitar una petita escola de primària en un poblet que no s’hi arribava per carretera. A l’acte ens vam trobar envoltats de nens cridant “Hello! Hello!” molt contents de veure’ns i flipadíssims quan es veien a la pantalla de la màquina de fotos. Després d’unes hores més de caminada vam arribar a casa la mare de la Su, envoltada de camps i poca cosa més. La seva mare, de 50 anys, acabava de tenir el dotzè fill i ens va rebre molt carinyosament. Una seva germana, per variar, també acabava de parir i ens va deixar el seu fill de només uns dies mentre xerràvem a l’era de la casa. Al cap d’una estona vam seguir el nostre camí fins a Ta Van, el poble on viu la Su amb amb la família del seu marit. De nou ens vam trobar en una casa molt humil però amb una gent super maca. Al vespre, després de sopar amb ells vam anar a dormir… A la nit ens vam despertar multitud de vegades, les parets de canya de la casa no paraven els sorolls de gallines, granotes, gossos, la campana del bou que dormia just a sota… i cap a les 3 de la matinada uns crits d’un porc agonitzant! L’endemà quan ens vam llevar vam entendre el perquè: la família estava venent el porcàs desquartitzat a la mateixa porta de casa!
Segurament aquest ha sigut un dels dies més especials de tot el viatge. Estar en llocs d’aquests et porta a reflexionar bastant sobre la vida i els valors que tenim “tant clars” en el món occidental. Sense dubte aquí hem vist pobresa, o almenys el que nosaltres entenem com a pobresa, però per altra banda hem conegut gent que no necessita gaire res més per viure en pau. Aquí ens ha passat pel cap la famosa dita de “No es més ric qui més té sinó qui menys necessita”. Demà seguim!
Per les àviesComentaris (deixa el teu!)
16 Responses to “Un Vietnam molt diferent”
Deixa un comentari!
tinc la pell de gallina…
gràcies
Increíble todo lo que contáis, a nosotros también se nos ha puesto la piel de gallina… La verdad es que tiene que ser increíble vivir un cambio cultural y de vida tan grande. Leer vuestros posts nos hace tener cada vez más ganas de ir allí este verano. Gracias!
pensa que som nosaltres qui els fem pobres…
quina gran crònica aquest cop!
sort!
Te sigo desde hace tiempo, pero muy especialmente desde que estas en Vietnam.
Yo también estuve en Sa Pa, pero en plan más turistico, lo que más me gusto es la gente, muy amable y aparentemente muy feliz. Espero que a vosotros y a las gentes de Sa Pa tengan un futuro perfecto.
Abrazos
Bizen
Quina pasada…. quines ganes de deixar-ho tot!
Molt maques les fotos brivall…instantànies perfectes de la vida cotidiana…i la de B&N? Ai que com està de moda em vénen idees al cap…malprit! :D
Un petonet Anna!
Totalment d’acord. És pobre aquell qui creu que necessita moltes coses i passa ansietat per això. Les fotos són maquíssimes, però la de les mans en blanc i negre és espectacular!!! Enhorabona.
Ostres quina crònica més xula i les fotos… sense paraules! em feu passar algun vespre ben entretinguda llegint les vostres aventures! felicitats parella!!!
Jo vaig estar a Sapa farà ara un any i em vaig endur una impressió molt diferent de la vostra. Vaig fer el mateix trekking que vosaltres (va durar uns tres dies). Vaig passar per l’escola que vosaltres dieu però els nens només feien que demanar-me diners i no flipaven per a res amb les pantalleta LCD de la meva càmera de fotos ja que n’havien vist milers, tantes com turistes occidentals havien passat per allà. La majoria de dones d’ètnia hmong només feia que seguir-me, per intentar vendre’m les seves artesanies o demanar diners. Em va saber molt de greu que per culpa nostra (els rics occidentals) ells haguéssin de rebaixar-se tant. Sempre m’he preguntat si amb aquests viatges que podem fer uns quants privilegiats d’occident fem més mal que bé a aquestes humils persones aïllades en el seu món rural.
De totes formes vaig estar molt a gust a casa d’una de les famílies hmong i sempre em queda el consol que vaig contribuir d’alguna manera a la seva economia familiar. Ja que vaig pagar la meva estada com si d’una casa de turisme rural es tractés.
El millor de Sapa va ser la simpatia (molts cops interesada) de la seva gent i els magnífics paisatges de camps d’arròs que a l’Agost estaven esplèndids.
També em va agradar col.laborar amb tots aquests pobles que han estat injustament arraconats pel govern vietnamita. No sé si sabeu que a l’escola on veu estar totes les classes són en vietnamita i les llengües locals no s’estudien a l’escola. Les llengües de les ètnies minoritàries només s’aprenen en l’àmbit familiar.
Desde la resta de Vietnam es procura que hi hagi una plena uniformització cultural de tot el territori. Això si, ja els hi va bé que hi hagi aquestes minories ètniques que reporten tants diners al turisme. En, fi! Per desgràcia el món és molt semblant a tot arreu.
Us felicito per la vostra pàgina web i us animo a continuar compartint el vostre viatge malgrat hi hagi un petit “indici” de crítica en el meu escrit.
Una abraçada!
Hola Ricard,
abans de res moltes gràcies pel teu comentari, sobretot perquè ens va molt bé per explicar el que, per nosaltres, és el principal defecte del Vietnam. Aquí hi ha molt turisme (massa!) i molts dels locals s’han pervertit veient-nos com una cartera de la qual com més diners en treuen millor i són tremendament insistents i tossuts per vendret el que sigui. Entenem que algú d’aquí a Sapa no se n’hagi emportat el record d’un lloc autèntic, pero la nostra experiència, potser per l’època de l’any, potser per haver contactat amb aquesta noia i estar amb la seva família, ha sigut ben diferent. Tenim la impressio que per venir al Vietnam és important carregar-se de paciència i buscar una mica més enllà de la típica oferta turística per tal que tot plegat no et sembli artificial. Nosaltres aixo ho vam aprendre al sud, després d’una patacada amb un tour pel delta de mekong i ens vam prometre fugir en lo possible de la ruta marcada i no posar més els peus a les agències de viatges que són el gran mal d’aquest país. Fins ara, estem contents amb el resultat, i de fet deixem aquí el consell per qui vulgui visitar aquest preciós país, pero que quedi dit que nosaltres també ens hem emportat els nostres cabrejos amb timadors i venedors de motos.
Pel que fa al tema de la llengua i cultura d’aquestes ètnies, el que dius és totalment cert i n’estem al cas. És una pena que algún dia es pugui perdre tota aquesta varietat cultural per culpa de la política del govern (ens sona familiar). No obstant, la veritat és que ens ha donat la impressió que la gent aquí té molt clar el què són i més d’una vegada hem sentit que anomenàven als viatnamites com a gent extrangera amb frases com “la tal està casada amb un viatnemita”, etc… Esperem que duri!
Salutacions!
Hola,
Primer de tot dir-vos que aquest estiu vaig a Vietnam i el vostre blog m’està ajudant molt per agafar idees.
Respecte al que estem fent tots nosaltres, els turistes, en alguns d’aquests països és per fer una gran reflexió. JO la vaig fer l’any que vaig estar a Etiopia i el mateix que en Ricard explica de la gent perseguint-te demanant diners, volent que els hi compris algun objecte, etc ens va sorprendre bastant. En ocasions busquem l’autenticitat d’un lloc, una gent, un poble però arribar allà implica trencar amb la seva cotidianitat i fer-los descubrir que existeix un altre món, els hi fa un bé tot això?
Les fotos que heu penjat són molt maques. Ojalà Vietnam em faci descubrir grans persones, paisatges,…..
Hola, me ha encantado el relato y las fotos. Este verano próximo, viajaré a Vietnam. Obvio que visitaré Sa Pa, me encantaría poder contratar a Su como guía de viaje. ¿Me podríais facilitar algún e-mail? Gracias por vuestra ayuda! Y ante todo agradeceros la existencia de este Blog, ayuda mucho a la hora de planificar el viaje.
Un abrazo! Buen viaje!
M’encanta tot el el vostre relat, aquest estiu 2011 aniré amb el meus fills i en serveix molt de referent, m’agradaria que en poguéssiu donar el contacte de la SU “correo electronic”.
Gracies
Hola!, voy a sapa para septiembre..podrías pasarme el email de Su para contratarla de guia? :)
Hola Rosana, les dades de contacte de la Su estan al final del següent post: 2 dies més per la vall de Sapa
Hi,
Nice blog thank you for all.
I would like to contact with Su. You know how to do it?
Thank you so much JM