| 31 desembre 2008 | Perú | 4 comentaris | « ant | seg » |
Cap d’any místic a l’illa d’Amantaní
Quan vam arribar a Puno vam descobrir que hi havia una celebració de cap d’any especial a l’illa d’Amantaní del llac, i com que a més ens van assegurar que estaria ple de peruans, ens hi vam apuntar… El panfletu ja avisava que seria un cap d’any espiritual, però no ens imaginàvem que ho fos tant…
L’allotjament a l’illa va ser a casa d’una família molt humil. Va ser una gran experiència viure dos dies amb ells i fer-nos preguntes mútues per saber com vivim uns i altres. Ells, per exemple, estaven molt interessats en saber com eren els avions o quantes habitacions tenien les nostres cases. La nit de cap d’any ens van vestir amb les seves robes i ens van portar a una festa del poble on vam ballar música peruana sense parar.
Però tornem al tema de l’espiritualitat… D’acord que el llac Titicaca és un lloc especial, sagrat i sempre ha estat considerat espiritual per les civilitzacions antigues, però a a la primera xerrada amb els “maestros” ja ens vam ensumar que aquests tius serien un farsants. Fins que van parlar de reiki i d’energia tot molt bé, però la conversa va anar degenerant cap a tonteries com l’emergència a la terra d’una civilització subterrània d’immortals “muy evolucionados tecnologica i cientificamente” que tenien ganes de posar-se amb contacte amb humans desenvolupats espiritualment com nosaltres :D Aquest tema ja no ens va abandonar fins que vam desembarcar a Puno de nou… També vam haver d’escoltar la venda de moto d’un llibre meravellós teclejat per un dels maestros a través de canalitzacions amb Jesús i els seus àngels… ai mare! Sort en vam tenir d’un trio molt divertit de mallorquins: en Tomeu, n’Aina i na Cati, amb qui vam riure moltíssim durant els dos dies que vam estar a l’illa i amb qui vam tenir l’oportunitat de celebrar el cap d’any amb una bona cerveseta acompanyats del senyor de casa nostra.
A pesar dels discursos sectaris que vam sentir, viure amb la família, la festa de cap d’any i veure la sortida del sol des del temple Pachatata, després d’una llarga pujada a més de 4000 metres a les 4 del matí, amb tota la gent del poble resant i fent ofrenes, van ser màgics i sense dubte van fer que aquest cap d’any fos especial i inoblidable.
Aprofitem per desitjar-vos a tots un molt bon any 2009 i sapigueu que en aquestes dates us hem trobat molt a faltar!
Per les àvies
| 30 desembre 2008 | Perú | 2 comentaris | « ant | seg » |
Titicaca: un mar a 3820 metres
El titicaca és el llac navegable més alt del món, i també un dels més grans. Des d’on estem, la ciutat peruana de Puno, no es veu on acaba el llac. A part de la gent que viu als pobles del voltant del llac, molt pintorescos i des d’on les vistes són impressionants (veure fotos), també hi ha molts peruans o bolivians (el llac és compartit pels dos paisos) que viuen a algunes de les moltes illetes que conté el llac. Un cas particular són els Uros, unes illes flotants construïdes a base d’apilar un tipus de palla (buoyant totora) que és molt abundant al llac. Les cases, les barques, les cadires… i tot el que utilitza aquesta gent està fet d’aquest material! S’ha de veure!
Per les àvies
| 27 desembre 2008 | Perú | 5 comentaris | « ant | seg » |
La vida al canyó del Colca
Quan ens vam aixecar a les 4 de la matinada per marxar a fer aquest trekking, no ens podíem imaginar el que ens esperava. Han estat 3 dies caminant per dins del profund canyó del colca acompanyats d’un guia molt maco, una noia suissa i també d’en Tom, el mite del camí de l’inca, que casualment vam retrobar a Arequipa!
Els paisatges en sí són espectaculars, però el que en realitat ens ha captivat és la gent que viu als poblets que es troben al fons del canyó. A aquests pobles, només s’hi pot arribar després de vàries hores caminant per aquests alts desnivells, i la gent que hi viu només en surt de tant en tant per anar fer intercanvis de productes al mercat de Cabanaconde, que no deixa de ser un poblet deixat de la mà de Déu, però que almenys té accés per carretera. Realment ha sigut molt especial veure com viu aquesta gent, sobretot en el poblet de Tapay (la “capital” de la zona) on vam tenir la sort que l’alcalde va cridar a tots els nens a la plaça per convidar-los a xocolata desfeta i fer-los regals de Nadal. Quan es van acabar les activitats, els nens es van posar a jugar a bitlles amb llaunes de conserves… Com disfrutàven! La primera nit, la vam passar a un poblet sense electricitat, allotjats a una casa de gent local.
En un altre poble, vam poder visitar l’únic centre de salut del canyó, on vam poder parlar amb en Gelber, un recent llicenciat de medicina que passa el seu primer any de treball a la zona. Pels que ens va explicar, és habitual al Perú, que els novells debutin a les zones més necessitades del país. Curisoament ens va explicar que aquí no hi ha casos de hipertensió, diabetis ni càncer, sinó que la gent, a pesar de viure en una zona catalogada d’extrema pobresa, viuen fins als 70 o 80 anys i el pricipal problema que pateixen són els dolors articulars, deguts al dur treball i les condicions geogràfiques de la zona. El noi, tot i estar content de l’experiència, ja tenia ganes de tornar a la ciutat, ja que se li feia cansat haver de fer caminates d’un dia o escursions amb mula, per arribar als poblats encara més aïllats que hi ha muntanya amunt.
El tercer dia va ser el més duret, ja que vam haver de pujar els 1200 metres de desnivell que té el canyó en aquest punt per tornar a Cabanaconde. Una mica més cap a l’oest, la profunditat arriba a més de 3000 metres i només és superat en tot el món pel seu veí canyó del Cotahuasi, per uns escassos metres.
PD: Si voleu veure més fotos d’aquests dies cliqueu aquí
Per les àvies
| 24 desembre 2008 | Perú | 5 comentaris | « ant | seg » |
Bon Nadal!
Passar el Nadal tant lluny de casa, fa perdre una mica el simbolisme d’aquestes dates i la veritat és que ens ha fet posar una mica tristois. Tot i això, hem intentat mantenir les tradicions des d’Arequipa: al capvespre hem anat a la missa del gall, hem cantat nadales (això sí, amb accent sud-americà) i després ens hem fotut un bon tiberi amb la “família” de l’hostal. Demà a les 4 del matí marxem a fer un trekking pel canyó del Colca, que diuen que és el doble de profund que el del Colorado! Des d’aquí, molt bones festes a tothom!
PD: Aquí als pessebres no tenen nen Jesús fins acabada la missa del gall. És una mica raro veure tots els pastors al voltant de l’establia i el nen enlloc!
Per les àvies
