| 8 desembre 2008 | Perú | 2 comentaris | « ant | seg » |
Al cul del món!
Iquitos ostenta el curiós record de ser la ciutat peninsular més gran del món que no té accés per carretera. Segurament és per això que aquí a penes es veu cap cotxe, però, això sí, està plagat de motos i mototaxis (rishaws) que per cap calé et porten d’un lloc a l’altre. És una ciutat amb gent molt amigable que es troba just a mig camí del naixement i la desembocadura de l’Amazones.
Potser el més popular de la ciutat és el barri de Belén, que també és conegut com la Venècia de l’Amazones donat que, quan l’aigüa està alta, les cases queden flotants i les comunicacions es fan amb canoes pels canals. Resulta irònic que un lloc que desprèn tanta bellesa i amabilitat de la seva gent pugui ser tant i tant pobre. La gent viu en cases de fusta i es guanyen la vida comercialitzant productes al gegant mercat del barri que es fa cada dia. Aquest mercadillo al carrer té molt d’encant però està increiblement brut. Directament, està ple de fastigoses aus rapinyaires esperant poder fer un mos, el terra està enfangadíssim i la carn i al peix estan a ple sol (evidentment sense gel). Això sí, aquí pots trobar-hi de tot, sobretot plantes medicinals com l’RC (Rompecalzones) o el SVSS (Siete Veces Sin Sacar!)… ja us podeu imaginar perquè serveixen! ;)
PD : Una altra cosa curiosa de la ciutat és un relleu que van encarregar a un escultor genovès per il·lustrar la guerra del pacífic, entre peruans i xilèns. Lo bo és que l’italià va confondre xilèns per xinesos i així ho va representar la seva escultura en bronze i els xilens vesteixen amb gorros manderins i jaquetes pequineses. Quin mestre!
Per les àvies
| 7 desembre 2008 | Brasil | 3 comentaris | « ant | seg » |
La triple frontera
Un cop abandonat Manaus, la següent destinació ha sigut la triple frontera entre Brasil, Colombia i Perú. És un lloc tot curiós, ja que està ubicat al mig de la selva i t’hi pots passejar, canviant de país, sense haver de fer cap tràmit fronterer. A Leticia (Colòmbia) ja hem notat un gran canvi amb la gent, i és que aquí són molt més alegres i oberts, i vagis on vagis està sonant constantment el típic reguetón tipus “dame mas gasolinaaaaa” o com la aquí famosa “estoy loco de remate por ti”. :D
Avui ens hem aixecat a les 3 de la matinada perquè les barques cap a Iquitos, ja al Perú, surten a dos quarts de 5… el pas fronterer ha sigut de pel·lícula. Un “taxi” ens ha recollit a Leticia (Colombia), ens ha portat fins al port de Tabatinga (Brasil), que estava desert, i allà hem trobat un barquero que ens ha creuat, a les fosques, a l’altra banda de l’Amazones fins a Santa Rosa (Perú). Allà hi havia un tiu esperant, a aquella hora, per fer-nos el visat d’entrada al país! Casi no vam poder dormir perquè estàvem acollonits que algun dels passos no sortís bé, però miraculosament tot ha anat a la perfecció i 11 hores més tard ja som a Iquitos!
Per les àvies
| 3 desembre 2008 | Brasil | 9 comentaris | « ant | seg » |
Endinsant-nos a la selva
El tercer dia amazònic (els altres dos estan al post de sota) el vam estrenar anant a pescar el dinar: unes fabuloses piranyes que ens va cuinar la Julieta unes hores més tard al barco. Després de la pesca vam seguir riu amunt, ara ja bastant lluny de Manaus, i vam canviar el Riu Negre pel riu Culleras, on diuen que hi habita una anaconda gegant… Ni rastre d’ella! Quan el riu ja es feia massa complicat per seguir amb en Lo Peix, vam agafar la canoa per continuar l’expedició. Al cap d’unes quantes hores, i després pescar un gegant Tucunaré que cuinaríem per sopar, vam arribar al lloc on teníem pensat passar la nit, aquest cop dins la selva i en una hamaca lligada en un campament que vam improvitzar amb 4 troncs.
Al matí següent, després d’una nit en què va costar adormir-se degut al soroll dels animals, el riu i la comoditat de la hamaca, vam sortir per fer una altra caminada selva endins. Vam veure una altra taràntula, algun mono i vam acabar la caminada amb un bany prop d’una cascada. Després vam tornar al campament per dinar i agafar la canoa per iniciar ja el viatge de tornada. Al vespre vam fondejar en una petita entrada del riu, on vam poder admirar una preciosa posta de sol. A la nit, després d’un bon sopar, vam sortir de nou amb la canoa per intentar si aquest cop podíem veure algun jacaré de més a prop, tampoc i va haver sort i vam canviar de plan per aturar-nos al mig del riu a observar l’immens cel estrellat tot deixant-nos portar per la corrent i escoltant antigues llegendes de la zona.
El darrer dia del viatge va ser el més cultural de tots, primer vam visitar un altre poblat indígena, aquest molt més recent que el primer i on ens vam fer una demostració de les seves dances tradicionals. Una mica turistada, però va ser interessant poder parlar amb ells. A la tarda, ja molt aprop de port, vam aturar-nos a un museu del cautxú on ens van explicar la recent història de la gent que, fa escassament 100 anys, venien a la zona per extreure aquest preuat material dels arbres de l’Amazonia. Els prometien una vida millor i en realitat es trobaven endeutats fins a les celles amb un règim que practicava la tortura i el que podríem anomenar esclavitud.
I res, uns minuts més tard vam ser a port, ens vam acomiadar de la tripulació d’en “Lo Peix” i vam tornar a Manaus des d’on marxarem cap a Tabatinga, ja frontera amb el Perú!
Per les àvies
