| 6 juny 2009 | Myanmar | 4 comentaris | « ant | seg » |
Me Messi!!
Vam abandonar Yangon en mig d’un impresionant diluvi i després de que un aventurer taxista ens aconseguís portar a l’estació amb un cotxe de com a mínim 30 anys i navegant per carrers completament inundats. Sortia fum de tot arreu i el canvi de marxes rajava com si fos una font! Ah, i el conductor anava diguent “water full, my heart very fast!” INCREIBLE!! :D
Però be, vam arribar a temps a agafar el bus i després de 15 hores assentats ja som a Kalaw, un poblet de muntanya que ens ha rebut amb un aire fresc molt agradable. Hem vingut aquí per a fer un treking de tres dies que ens portarà fins al llac Inle, però el poblet, molt pintoresc i encantador, de seguida ens ha agradat. Avui ens hem passat el dia passejant pels carrers i mercats, siguent els únics turistes de tot el poble i saludant a tothom que passava i ens mirava encuriosits. A la tarda ens hem trobat de cop en un monestir budista on un grup de monjos novicis jugaven a futbol. Un d’ells picant-se dos cops al pit ha cridat: Me Messi! De seguida ens hem apuntat al partidet, descalcos això sí, i amb una pilota que tenia un forat que hi passava un dit! Ens hem passat una bona estona amb ells, jugant, fent fotos i rient de qualsevol cosa.
Demà a les 8 del matí marxem a caminar, 3 dies passant per poblets d’ètnies de muntanya que hi ha per aquí als voltants. Marxem nosaltres dos i un guia, i és que no hem trobat cap més turista al poble que es pogués apuntar al grup. Ja us explicarem el què!
Per les àvies
| 4 juny 2009 | Myanmar | 6 comentaris | « ant | seg » |
Yangon: molta vida, temples i timadors!
Ahir a primera hora del matí vam aterrar a la capital de Myanmar, una ciutat que ens va captivar des del primer moment. Yangon transmet la sensació d’un lloc destartelat, com a mig fer, amb multitud d’edificis ruinosos i tot plegat disposat amb un desordre bastant curiós. Ara bé, aquest lloc rebossa vida, molta vida i aquesta ciutat té un punt de fotogènic i d’autèntic que pràcticament no havíem vist enlloc més; i és que dóna la impressió que, amb turistes o sense, aquest lloc i aquesta gent no han canviat gaire amb el pas dels anys. Aquí tots els homes vesteixen amb faldilles, les dones i els nens porten un maquillatge molt i molt curiós i la gent va pel carrer amb la boca ben vermella de mastegar una mena de pasta que benen a cada cantonada.
El lloc més espectacular de la ciutat és la Shwedagon Paya, una preciosa estupa d’or de 2500 anys d’antiguitat segons els budistes (1500 segons els arqueolegs), construida a dalt d’un turonet i que fa pràcticament 100 metres d’altura. La terrassa sobre la qual està construida és un regal per la vista, ja que milers de peregrins venen aquí a resar en algun dels molts temples menors que l’envolten.
Va ser una llàstima, peró, que ahir mentre passejàvem pels carrers de la ciutat vam ser víctimes d’un timo. A aquest país no hi ha caixers automàtics i és per això que has d’entrar amb tots els diners que penses gastar i posteriorment canviar-los per kyats locals. El canvi que ofereixen als llocs controlats pel govern és la meitat!!! del que s’ofereix al mercat negre, i és per això que vam decidir anar a canviar allà. Uns fills de puta indis ens van convèncer oferint-nos el millor tipus de canvi que haviem trobat i ens van portar a una petita oficina per tal de comptar la pasta. Aquí el bitllet més gran equival a menys d’un euro, amb lo que us podeu imaginar la quantitat de bitllets que ens van haver de donar. Quan vam tenir tot el feix de bitllets vam anar a un bar a comptar-los altra vegada, i faltaven pràcticament 100$ a pesar que abans els havíem comptat personalment… en algun moment ens els van robar sense que ens n’adonessim. Per sort, vam decidir tornar-hi a reclamar els diners, i després de molt parlar ho vam aconseguir. Suposem que vsn preferir això abans de tenir problemes. Quan vam arribar a l’hotel vam veure varies cartes de turistes explicant exactament el mateix i és que es veu que aquesta gent són una autèntica màfia organitzada que opera a tota la ciutat des de fa temps. Al tanto que són uns autèntics professionals!
PD- Un parell de curiositats: 1. de moment a la capital hi ha interent però a una velocitat espantosa. 2. trucar a casa val 10€ /min!!! que ningú esperi una trucada nostra en els pròxims 20 dies :)
Per les àvies
| 2 juny 2009 | Tailàndia | 2 comentaris | « ant | seg » |
Cap a Myanmar falta gent!
Entar a Birmània ja sabíem que no seria fàcil: el govern -militar i dèspota- només permet l’entrada de turistes al país si s’arriba amb avió, no permeten l’entrada a persones amb professions sospitoses com periodistes o educadors socials i hi ha algunes zones que estan directament prohibides als estrangers. És per això que abans de dirigir-nos a l’embaixada que hi ha a Bangkok vam decidir passar-nos a una agència a preguntar què tal i ens van dir que des de feia poc temps ja no podien tramitar ells els visats perquè a partir d’ara s’ha de passar una petita entrevista personal…
Així doncs ens vam dirigir cap a l’ambaixada… I quina gent més torracollons! Al formulari que vam haver d’omplir hi havia preguntes de tot tipus: que si el nom dels nostres pares, el colors d’ulls i cabells, quina professió teníem, a quina empresa treballàvem… Inicialment no sabíem si posar estudiants, però al veure que al noi del davant l’hi demanaven una carta de la universitat que ho corroborés, vam decidir posar les professions reals. Després va venir l’entrevista: ens van preguntar de tot! què hi anàvem a fer al país, què visitaríem, si teníem alguna altra intenció que no fos turisme… i tot això amb un funcionari pesat i amb un mig somriure maliciós a la boca que feia posar bastant nerviós! Nosaltres evidentment vam contestar tot el que volien sentir, i ja està, després de pagar 800 baths i esperar 3 dies laborables ja tenim el visat! Una recomanació que sí donaríem a la gent que estigui viatjant i vulgui visitar Birmània és que es faci el visat a altres capitals més tranquil·les com Vientiane o Phom Phen ja que segons ens han dit és menys complicat que a Bangkok actualment i donen visats vàlids per 3 mesos (amb estades de 28 dies) i no d’un mes des del dia de la sol·licitud com aquí.
I res, en unes hores volem cap a Yangón i els propers 20 dies els passarem a aquest fascinant país. Tenim por que costi actualitzar el blog des d’allà (poc Internet, car i es veu que hi ha bastantes pàgines prohibides). Però bé, farem el que podrem! :)
PD – Ja se’ns comencen a acabar les pàgines del passaport!
Per les àvies
