Hi ha certs llocs al món que s’haurien de visitar un cop a la vida, i els temple de Bagan és un d’ells. Hem quedat totalment al·lucinats amb aquest lloc, relativament desconegut, i que hauria d’estar a totes les llistes dels llocs més meravellosos del planeta. Es tracta d’una esplanada on s’estenen literalment milers i milers de temples, estupes i monestirs preciosos creats pels antics reis de Bagan a partir de l’any 1044 i que amaguen joies d’un valor incalculable.

Hem tingut, a més, el gran privilegi de visitar aquest lloc completament sols, (hem vist tres miserables turistes durant els dos dies que hi hem estat) i més d’una vegada ens ha costat trobar l’home que ens havia d’obrir les portes d’algun temple que devia fer dies que estava tancat. Quan entràvem, a dins era completament fosc, i amb una llanterna anàvem il·luminant les parets que resultaven estar farcides de pintures increïbles dels segles XI i XII, frescos preciosos que relataven moments de la vida de buda o escriptures antigues en pali gravades a les parets sense cap mena de protecció ni treball de conservació en curs. Com pot ser que un tresor així estigui tant desprotegit i mig abandonat? Doncs molt senzill, la UNESCO va estar aquí durant uns anys, però degut a desavinences amb el govern va abandonar aquest lloc i les seves tasques de restauració i conservació van quedar a mig fer.

No només hem disfrutat amb els frescos, hi ha altres temples d’una riquesa arquitectònica impressionant, i en alguns les vistes després d’enfilar-te a les terrasses superiors et deixen realment sense respiració. Els temples s’estenen fins més enllà de l’horitzó i es fa impossible veure’ls tots. En total hem passat dos dies perdent-nos per aquí, el primer esperant que el sol es pongués darrera d’aquesta meravella, i el segon, veient com sortia a l’horitzó, malauradament entre els núvols, permetent-nos gaudir un dia més de tot això.

La comparació d’aquest lloc amb els temples d’Angkor es fa difícil d’evitar, ja que no només son d’èpoques semblants si no que ambdós són dos mostres d’una devoció religiosa apassionant. La sensació que ens n’emportem nosaltres és que aquest lloc té molta més màgia, potser per l’estat de mig abandó, potser per l’absència de turistes o segurament perquè tot plegat està entre camps de cultiu i casetes de fusta on la gent segueix fent la seva vida com si res al costat d’un dels llocs més meravellosos que hem estat en aquests més de 8 mesos de viatge.

 Per les àvies

Havíem llegit que valia la pena arribar fins aquí, un poble de muntanya a uns quants kilòmetres de Mandalay, però la veritat és que ha sigut una petita punxada. Coses que passen! Per arribar-hi vam decidir agafar un pick-up (caminoeta a PETAR de gent i paquets) fins a Pyin Oo Lwin, que quedava a mig camí i on hi ha un jardí botànic construït pels anglesos en l’època colonial que és bastant famós. No obstant, quan vam ser a les portes del jardí i vam veure els 5 dòlars que demanaven als guiris per entrar ens em vam desdir ràpidament! Així és que vam passar la tarda voltant pel poble i descansant al cutre hotel on estàvem. L’endemà a les 6 vam agafar un altre pick-up fins a Hsipaw, i tampoc ho vam acabar d’ensopegar. Es tracta d’un poblet bastant pintoresc, però sense gaire més història si no és que es vol fer un trekking per les muntanyes, per la qual cosa no teníem temps ni ganes amb la santíssima calor que feia. Per tant, vam fer activitats alternatives: anar al cine local a veure LoveStory 2050, un peliculón de Bolliwood, i voltar amb bici per tal de visitar una mica les rodalies. Al capvespre vam anar a veure la posta de sol, molt bonica per cert, des del turó dels 9 budes, on van fer petar la xerrada amb un monjo que ens va convidar a tè. Malauradament no dúiem la màquina de fotos a sobre!

Ara mateix estem a Mandalay a punt per marxar cap a Bagan i recuperant-nos del bus que hem agafat aquest matí. Era literalment un camió carregat de sacs de farina (que fan poca pols…) i amb un seients minúsculs en els que havies de jugar al tetris per entrar-hi i a sobre estaven terriblement bruts. Sense dubte, tot i que només ha durat 6 hores, ha sigut el trajecte més dur de tot el viatge!

 Per les àvies

Després d’una nit de bus passant per unes carreteres infernals vam arribar a Mandalay, segona capital del país, gran, bruta i polsegosa, però amb el típic encant d’autenticitat que estem trobant a tot el país.

Després de dormir una mica per refer-nos del viatge, vam sortir de l´hotel i ens vam topar amb en Mr Htoo, un home maquíssim però molt humil que ens va oferir ensenyar-nos la ciutat durant tot el dia amb el seu trishaw (bici amb sidecar) per només tres dòlars. Vam acceptar, i ens vam passar tot el dia voltant de pagoda en pagoda, (es sabia tots els trucos per no haver de pagar els 10 dòlars que demana el govern) i a mesura que creixia la confianca parlant amb ell de la seva vida. La veritat és que no ha tingut gaire sort pobre, pare de 4 fills i amb un sou miserable, fa poc un empresari indi l’hi ha robat el negoci de lloguer de bicis que tenia i inclús el nom. Ara tota la seva família depèn dels diners que pot guanyar passejant turistes. Tot i això estem segurs que se’n sortirà perquè és una persona super trempada i amb una empenta i optimisme dignes d’admirar en la seva situació. Evidentment l’hi hem pagat més dels tres dòlars que ens demanava per tot un dia de feina.

Aquest matí hem decidit tornar a quedar amb ell, aquest cop amb el cotxe d’un seu amic, per visitar les rodalies de Madalay, segurament més interessants que la ciutat en sí. Hem estat a Amarapura, on hem visitat el superfotogènic pont U-Bein -un pont de teca de més d’un kilòmetre de llarg i de 200 anys d’antiguitat-, la ciutat de Sagaing, carregada de temples i amb molt bones vistes i també hem fet parada a la pagoda principal de Mandalay, un dels punts més benerats del país on els fidels cobreixen constantment la imatge de buda amb milers de fulles d’or per acumular mèrits de cara a la propera vida. Al vespre encara hem anat a veure un espectacle de titelles tradicionals que era bastant interessant però que tenia un preu desorbitat!

PD – Per qui vagi a Mandalay val la pena quedar amb en Mr. Htoo, no només coneixereu una persona fantàstica sinó que a més ho sap tot de la ciutat i rodalies. Podeu trobar-lo (mr.htoo69(a)gmail.com -no sabem si el mira gaire-) entre la gelateria Nylon i el carrer 26.

 Per les àvies

La ciutat de Nyaungshwe és un lloc molt tranquil i autèntic, en el que ens hi hem sentit molt i molt a gust. A part de tenir el llac Inle al costat i de l’amabilitat extrema de la seva gent, ens hi hem trobat una gran sorpresa, i és que aquests dies se celebren aquí uns examens molt importants per a novicis budistes que duren 9 dies i que han portat a la ciutat a més de 3.000 monjos de tota la província. Tot el poble es volca de plè en aquest esdeveniment i qui no fa aportacions monetàries, ofereix menjar, beguda o senzillament col·labora en l’organització dels actes. De nou tothom ens mirava i saludava, molts volien parlar amb nosaltres o inclús fer-se fotos, i és que sembla impossible però a un dels llocs més famosos del país avui només ens hem creuat amb 3 miserables turistes!

Aquesta tarda, després d’espiar els menjadors on tots els monjos menjàven en silenci, ens hem colat a la Pagoda on es fan els exàmens i ha sigut una passada. Hi havia vàries taules amb 3 examinadors escoltant els novicis cantant la llicó. A la sortida ens ha parat un monjo maquíssim amb qui hem tingut l’oportonitat de parlar de la situació política del país. A diferència de tota l’altra gent amb qui havíem parlat del tema, que abaixaven la veu i parlava atamorit, aquest parlava alt i clar com si ja no tingués por de res. Ens ha explicat amb molta ràbia com va estar a les manifestacions de Yangon del 2007, i la sort que va tenir que no el disparessin els militars com va passar amb tants altres monjos. Ens hem despedit d’ell amb molta pena i, més que mai, desitjant de tot cor que les coses canviéssin en aquest país tant preciós.

Una recomenació per qui vingui a la ciutat, és anar a la pizzeria que hi ha a 3 carrers en direcció contrària del canal des de l’hotel Nwang Kham Little Inn (pot ser que es digués Home Made Pasta?). A part de fer-hi una pasta boníssima val molt la pena parlar un ratet amb el seu simpatiquíssim propietari que no l’hi havia fet passar l’alegria ni el fet que fossim els seus primers clients en 8 dies! Ens va ensenyar la cuina, els seus estris importats d’itàlia i el seu petit hortet on fa crèixer basilico per preparar la seva especialitat: el pesto.

 Per les àvies

Next Page →

Informació útil dels països Selecciona'n un!