Ja hem tornat! Han sigut 5 dies molt intensos, rodejats només d’aigua, natura i sense ni un turista a la vista. Aquests dies ens els hem passat majoritàriament a bord d’un vaixell anomenat Lo Peix. Sí! sí! En català! Va ser una casualitat trobar en Jordi, un català que es va enamorar de l’amazones i s’ha instal·lat a Manaus, on viu al seu barco i es dedica a passejar turistes i a fer exploracions d’aventura per aquestes aigües.

 

Dissabte a les 9 del matí sortíem del port de Punta Negra per remuntar el Riu Negre, que deu el seu nom al color negre de les seves aigües degut a l’alta acidesa. Això també fa que no hi hagi gaires mosquits, amb lo qual hem estat molt tranquils! :) La primera parada, la vam fer a un antic leprosari, que ha estat deborat pels arbres en només 50 anys! No és d’extranyar que la majoria de “ciutats” de la selva, no tinguin accés per carretera. Un cop feta la visita, vam seguir riu amunt, fins arribar a una petita platja on vam fondejar per tal de passar-hi la nit i sortir amb la canoa a escoltar ocells i admirar els preciosos reflexes del riu negre.

 

 

L’endemà la matí, vam matinar (7:30…) per sortir a fer una caminada d’unes 5 horetes per la selva, on en Mario, obrint-se camí amb un matxete, ens va ensenyar les plantes medicinals que utilitza la gent d’aquí per guarir-se (vam veure el remei per la malària, pel reuma, l’origen del vicks baporub, …) i vam poder veure algun que altre animaló…

 

A la tarda vam visitar un poblat indígena molt pintoresc, on vam poder veure com viuen els indis d’avui en dia i com s’han adaptat a viure a només uns quants kilòmetres d’una capital com és Manaus. El poblat eren 4 cases de fusta, palla i uralita, construïdes al voltant d’un camp de futbol, que fa la funció de plaça, i on hi havia tota la mainada del poble jugant. Moltes dones preparaven el sopar (normalment peixos enormes!) mentre els homes feien petar la xerrada als bancs de la plaça.

 

 

 

Aquella nit, vam dormir uns kilòmetres més amunt, a l’entrada d’un igarapé que vam explorar amb la canoa a la cerca de Jacarés (cocodrils) tot i que només els hi vam poder veure els ulls i no en vam poder capturar cap per veure’ls de més aprop.

 Per les àvies

Ja estem a Manaus, una de les nostres últimes destinacions abans de deixar el Brasil en direcció al Perú. Segurament aquest és un dels llocs que ens creava més expectatives del viatge, i de moment, té pinta que les complirà amb escreix. La imatge de l’Amazones des de l’avió no té preu! I la calor que sents en baixar-ne tampoc! :D

 

Aquesta ciutat està molt viva, hi ha molta gent pels carrers i trobes paradetes amb música a tot drap per tot arreu. Hi ha xiringuitos de tot tipus: sabaters, menjar cuinat, hamaques… inclús hem vist com li tallaven els cabells a un paiu en ple carrer. Els que no es guanyen la vida al carrer, ho fan al riu, ja sigui portant gent a passeig, pescant o revenent bitllets de barco. A aquesta ciutat, que hi viuen més de 2 milions de persones, només s’hi pot arribar pel riu, per aire o per una única carretera que porta a Venezuela!

Com podeu imaginar, aquí tot gira al voltant del riu i la selva, i és per això que una de les màximes atraccions, és la realització d’excursions de varis dies per conèixer l’Amazones de prop. Demà a les 8 del matí agafarem un barco que serà la nostra casa en els propers 5 dies, durant els quals visitarem poblats aillats, caminarem pel mig de la selva, on farem nit algun dia, i esperem veure molts animals salvatges. Ja us ho explicarem al tornar!

 

 

 Per les àvies

Brasília no deixa indiferent. Aquesta ciutat de només 48 anys, fou una de les 30 promeses electorals que el president Kubitschek va presentar en el seu programa per fer avançar el país 50 anys en només 5. Igual que totes les altres, la va complir i de la mà de Lucio Costa, Oscar Niemeyer i Burle Marx va aconseguir aixecar aquesta nova capital en només 3 anys i 10 mesos! Directament: aquest lloc els hi va quedar molt frikie, estem segurs que George Orwell va imaginar aquesta ciutat quan va escriure el llibre 1984.
 

 

La ciutat està dissenyada en forma d’avió (veure mapa). A l’eix central s’hi troben els edificis oficials (tots els ministeris, els 3 poders -judicial, executiu, legislatiu-, etc…), mentre que a les ales hi ha les anomenades superquadres, una espècie de petits “barris” numerats i simètrics on viu la gent i on se suposa que pots trobar tots els serveis bàsics per viure: botigues, esglesies, escoles, … Evidentment a la ciutat hi ha una zona reservada als militars, una als hotels, una als bancs, una d’esports, etc… aquí tot està perfectament ordenat i calculat!

Tot i que teòricament van pensar en tot, viure a aquesta ciutat ha de ser un pal! Aquí no hi ha bars! Ni restaurants! Ni botigues! Només 2 parcs artificials, i això sí! 2 shoppings gegants on tothom et diu que vagis quan preguntes on menjar alguna cosa. Aquest matí, quan sortíem del ministeri d’afers exteriors, que per cert és molt bonic, hem preguntat a la gent on podíem dinar per la zona… les 3 secretaries s’han mirat i han respost: al shopping! Això tampoc seria tant raro si no fos perquè estan a més de mitja hora caminant! Total, hem sortit a fora i hem trobat xiringuitos on venien macedonia, gelats i xocolatines on hem suposat que els ministres i tots els treballadors de la capital devien dinar si no volien agafar un taxi!

Resum: És una ciutat molt interessant amb joies arquitectòniques, però que ha de ser terrible viure-hi!

Propera destinació: l’amazones!

 

 

 

 Per les àvies

Si bé aquests dies a Belo Horizonte no han sigut els de màxima activitat del viatge, ens han servit per estar entre amics, menjar moooolt bé i visitar algunes de les moltes coses interessants que té Minas Gerais.

Hem fet vàries petites excursions, ja sigui dins la ciutat, on hem pogut constatar un cop més les grans diferències socials d’aquest país, com a les rodalies, on per exemple hi ha un fascinant jardí botànic que conté una varietat de palmeres impressionant, orquídies precioses i vàries exposicions permanents d’art modern. Si algú passa per Belo Horizonte que no escatimi l’hora de viatge que es tarda a arribar a aquest lloc anomenat Inhorim ni tampoc es perdi la visita a les coves subterrànies de Lapinha.

 

Aquest dies però, han tingut una conseqüència important: després dels grans tiberis que ens han preparat els nostres amfitrions, i sobretot després de l’impressionant xurrasco d’ahir, ens comença a costar cordar-nos els pantalons! Aquí al Brasil, hi ha uns tipus de restaurant que són algo serio… són bufets lliures de carn. Tu t’assentes i van passant cambrers oferint-te tot tipus de talls selectes acabats de sortir de la xurrasqueria. A diferència de Catalunya, de la vedella s’en fan més de 30 talls, de noms, textures i gustos diferents. El més noble i saborós de tots, del qual ja som membres del cub de fans, és la picanha. Correu tots a la carnisseria a demanar-ne un troscarro, si us l’aconsegueixen cuineu-lo en una bona brasa de carbonet i després escriviu-nos un comentari diguent el què!

 

 Per les àvies

Next Page →

Informació útil dels països Selecciona'n un!