Després del fantàstic dia d’ahir ens vam aixecar amb ganes de seguir veient més poblats i sobretot de conèixer més gent, pero aquest cop seria acompanyats d’una boira espessa que cobria la vall donant-li un toc misteriors i fins i tot una mica tètric. Acabats d’esmorzar, vam acomiadar-nos de la família de la Su i vam enfilar un caminet de nou entre camps d’arrós. Aquest cop no vam visitar tants pobles, pero els paisatges que vam veure just marxant de Ta Van van ser dels millors del trekking, llàstima del temps! Com ahir, ens vam trobar molta gent i pràcticament cap turista i ens vam fixar amb unes curioses taques rodones que tenien al front molts dels locals. Li vam preguntar a la Su si era algún tipus de malaltia i ens va explicar que aquí, per curar un mal de cap, de coll o del que sigui, utilitzen una tècnica anomenada “aiac hoi” que consisteix en agafar una banya de búfal, posar-se-la a la zona afectada i amb un cotó cremant fer una mena d’afecte de buit. El resultat és una espècie de xupetón gegant que diuen que va la mar de bé. Si algú ho prova (us deixem una foto del resultat) ja ens dirà si funciona! :D

La caminata va ser llarga, vam parar a dinar en una casa del camí on la Su ens va cuinar un Pho (sopeta amb noodles, verdura i carn, un clàssic del Vietnam) i ja a la tarda vam arribar al nou poblat on faríem nit. Les vistes des de dalt de la muntanya ens van xocar de seguida. El que fins fa un any devia ser un lloc meravellós, un bonic poble a la vora d’un riu enclavat entre altes muntanyes, ara estava envolat d’obres per obrir-hi noves carreteres i construir-hi una central hidroelèctrica. Molt trist! A més, aquí quan construieixen no tenen gaires miraments i tiren muntanya avall pedres, sorra i tot el que els hi sobre arrassant tot el paisatge. Al capvespre vam aprofitar per fer un tomb al poble i quan va començar a ploure a bots i barrals un simpàtics joves ens van convidar a entrar a casa seva amb l’oferta d’un tè. Vam acceptar i va resultar que eren els mestres de l’escola i, tot i que parlàven un anglès molt bàsic, vam passar amb ells una molt bona estona. Ens van explicar que a vegades a classe només tenen 5 alumnes i que malauradament no hi poden fer res! Una pena, pero molts nens (o els seus pares…) prefereixen polular pels camps o estar a Sapa a vendre pulseres als turistes!

Vam dormir de nou a una casa d’una gent d’aquí, aquest cop una mica més encarada a rebre turistes, i l’endemà, vist com estava el paisatge, vam demanar-li a la Su, el seu marit i un amic si ens podien venir a buscar amb motos i anar a un poblats més allunyats d’unes ètnies diferents, que a peu ens quedàven molt lluny. Així ho vam fer, tres en una moto i dos a l’altra, i la veritat és que va valer molt la pena.

Havent dinat, després de fer 40 kilometres amb les motos per una carretera muntanyosa, vam acomiadar-nos de la Su a la porta del nostre hotel amb molt de carinyo i segurs que algún dia la tornarem a veure. A més, estem molt contents d’haver estat aquests 3 dies amb ella i de saber que els nostres diners no s’els embutxacarà una agència turística que acaba pagant poquíssim als locals sinó que repercutiran directament a un família necessitada. Deixem aquí el seu e-mail i el seu telèfon per si algú va a Sapa i vol tenir una fantàstica experiència realment amb gent de les ètnies locals. El nostre consell és que val molt la pena! :)

e-mail: surenitty@yahoo.com
telèfon: 01686632163 / +841686632163

PD – De nou problemes amb els accents… sorry! :)

 Per les àvies

Comentaris (deixa el teu!)

Informació útil dels països Selecciona'n un!