Quan ens vam aixecar a les 4 de la matinada per marxar a fer aquest trekking, no ens podíem imaginar el que ens esperava. Han estat 3 dies caminant per dins del profund canyó del colca acompanyats d’un guia molt maco, una noia suissa i també d’en Tom, el mite del camí de l’inca, que casualment vam retrobar a Arequipa! 

 

Els paisatges en sí són espectaculars, però el que en realitat ens ha captivat és la gent que viu als poblets que es troben al fons del canyó. A aquests pobles, només s’hi pot arribar després de vàries hores caminant per aquests alts desnivells, i la gent que hi viu només en surt de tant en tant per anar fer intercanvis de productes al mercat de Cabanaconde, que no deixa de ser un poblet deixat de la mà de Déu, però que almenys té accés per carretera. Realment ha sigut molt especial veure com viu aquesta gent, sobretot en el poblet de Tapay (la “capital” de la zona) on vam tenir la sort que l’alcalde va cridar a tots els nens a la plaça per convidar-los a xocolata desfeta i fer-los regals de Nadal. Quan es van acabar les activitats, els nens es van posar a jugar a bitlles amb llaunes de conserves… Com disfrutàven! La primera nit, la vam passar a un poblet sense electricitat, allotjats a una casa de gent local.

 

 

 

En un altre poble, vam poder visitar l’únic centre de salut del canyó, on vam poder parlar amb en Gelber, un recent llicenciat de medicina que passa el seu primer any de treball a la zona. Pels que ens va explicar, és habitual al Perú, que els novells debutin a les zones més necessitades del país. Curisoament ens va explicar que aquí no hi ha casos de hipertensió, diabetis ni càncer, sinó que la gent, a pesar de viure en una zona catalogada d’extrema pobresa, viuen fins als 70 o 80 anys i el pricipal problema que pateixen són els dolors articulars, deguts al dur treball i les condicions geogràfiques de la zona. El noi, tot i estar content de l’experiència, ja tenia ganes de tornar a la ciutat, ja que se li feia cansat haver de fer caminates d’un dia o escursions amb mula, per arribar als poblats encara més aïllats que hi ha muntanya amunt.

 

 

El tercer dia va ser el més duret, ja que vam haver de pujar els 1200 metres de desnivell que té el canyó en aquest punt per tornar a Cabanaconde. Una mica més cap a l’oest, la profunditat arriba a més de 3000 metres i només és superat en tot el món pel seu veí canyó del Cotahuasi, per uns escassos metres.

 

 PD: Si voleu veure més fotos d’aquests dies cliqueu aquí

 Per les àvies

Comentaris (deixa el teu!)

Informació útil dels països Selecciona'n un!